Els cafès del Caire: literatura, història i l’aroma de cinc mil establiments

Hi ha ciutats que s’entenen millor des dels seus cafès que no pas des dels seus museus. El Caire n’és una. La ciutat islàmica més gran del planeta, amb tota la densitat històrica i humana que això implica, ha construït bona part de la seva vida intel·lectual, política i social al voltant d’aquests espais. No com a decorat, sinó com a escenari real on s’han pres decisions, s’han escrit novel·les, s’han forjat amistats i s’han debatut idees durant segles.

Per a aquells que ens dediquem al món del cafè, el Caire representa una realitat fascinant: una cultura cafetera urbana amb més de quatre segles d’història documentada, on la tassa no és un producte de consum, sinó un vehicle de trobada. Una lliçó del que el cafè pot arribar a ser quan se li dona l’espai i el temps que mereix.

Quatre-cents anys d’història a cada tassa

Van ser els turcs qui van introduir el cafè a Egipte durant el segle XVI, i la seva implantació va ser ràpida malgrat les reticències inicials d’algunes autoritats religioses. Les xifres expliquen aquesta història millor que qualsevol argument: l’any 1650 ja hi havia 650 establiments d’aquest tipus a la ciutat. Un segle més tard, la xifra s’havia duplicat fins als 1.300. Avui el Caire compta amb aproximadament 5.000 cafeteries, repartides entre grans hotels de luxe i locals a peu de carrer als barris més populars.

Cinc mil cafeteries en una sola ciutat. És una xifra que convida a reflexionar sobre el paper que aquesta beguda ocupa en la vida quotidiana de cultures que la van adoptar molt abans que nosaltres i que l’han integrada d’una manera que va molt més enllà del consum individual.

El Fishawy i Naguib Mahfuz: quan el cafè es converteix en literatura

El més antic i cèlebre de tots aquests establiments és el cafè El Fishawy, situat al barri de Khan el Khalili, al cor del Caire Islàmic. Porta obert de manera ininterrompuda des de fa segles i ha estat testimoni de les tertúlies d’intel·lectuals de la talla de Taha Hussein o Tawfiq El Hakim. Però la seva figura més emblemàtica és, sens dubte, la de l’escriptor Naguib Mahfuz, Premi Nobel de Literatura l’any 1988.

Mahfuz i el seu cercle d’amics passaven tant de temps als cafès del Caire que es van guanyar el sobrenom d’harafish, que en àrab significa una cosa semblant a «els qui no tenen casa». No era un insult, sinó el reconeixement que, per a ells, el cafè era en molts sentits la seva veritable llar intel·lectual. Les experiències viscudes en aquests locals, les històries dels seus habituals, les trobades i les converses que hi tenien lloc van alimentar directament la seva obra literària. Diversos cafès del Caire apareixen esmentats a les seves novel·les i contes, entre els quals el cafè Ahmed Abdallah, a Khan el Khalili, que cita expressament a la seva cèlebre trilogia Entre dos palaus, El palau del desig i La sucrera.

Altres establiments també formen part del mapa literari i sentimental de l’escriptor: el cafè Rish, al centre de la ciutat; l’Al de Jan Gaafar, prop de la plaça Beit El Kadi, on anava amb la seva mare quan era petit; o el cafè Orabi, a la plaça d’Al Abbasiya, lloc habitual de trobada amb els seus amics.

Una ciutat que batega entre piràmides i cafès

El Caire és molt més que els seus cafès, és clar. També és el Basar de Khan el Khalili, la Ciutadella de Saladí, les mesquites d’El-Hakim, Hasan i Mohamed Alí, els passejos en faluca pel Nil i, per descomptat, les tres piràmides de Guiza, la contemplació de les quals ofereix al viatger una d’aquelles experiències difícils de descriure amb paraules. Des de l’Antiguitat han estat considerades una de les set meravelles del món, i el pas del temps no ha canviat aquesta percepció.

El Museu Egipci conserva, entre milers de peces, el tresor de Tutankamon i la seva màscara funerària d’or massís: un objecte d’una bellesa tan precisa i carregada de significat que és capaç d’aturar fins i tot el visitant més apressat. Vida i mort, passat faraònic i present islàmic, desert i riu: el Caire és una ciutat de contrastos tan absoluts que només es pot comprendre vivint-la.

I enmig de tot això, sempre un cafè. Sempre algú assegut davant d’una tassa, conversant, llegint o pensant. Tal com passa en aquesta ciutat des de fa quatre-cents anys.

Des de Vencafesa, aquesta història ens recorda una idea en què creiem profundament: un cafè ben servit crea comunitat. Ho fa als barris del Caire Islàmic, i també a les oficines, els centres logístics i els espais de treball als quals donem servei cada dia a Catalunya. L’escenari canvia; la funció del cafè, no.

S’ha plantejat mai què significa per al seu equip tenir accés a un bon cafè en el moment que el necessita?

El convidem a conèixer les nostres solucions de vending, dissenyades per crear aquest espai de pausa i trobada que tota empresa necessita, amb la qualitat i la fiabilitat que el seu equip es mereix.

Visiti’ns a vencafesa.com o contacti amb nosaltres.

Vencafesa — The Vending World